Tornar
Un segle de la Saeta Rubia
Mentre el RCD Espanyol empatava davant la selecció de la Zona Sud de Buenos Aires i continuava consolidant el seu prestigi en terres argentines, aquell mateix 4 de juliol de 1926, a pocs quilòmetres de l'estadi on es disputava el partit, naixia un nen anomenat Alfredo Di Stéfano Laulhé.
Ningú podia imaginar aleshores que aquell nounat acabaria convertint-se en una de les grans llegendes de la història del futbol. Tampoc que, gairebé quatre dècades més tard, vestiria la samarreta de l’Espanyol per disputar els últims capítols d'una carrera irrepetible.
La seva arribada a Sarrià, l'estiu de 1964, va ser un dels grans cops d'efecte del futbol espanyol de l'època. El gran impulsor de l'operació va ser Juan Vilà Reyes, vicepresident del Club i responsable de la parcel·la esportiva, decidit a construir un Espanyol capaç de competir amb els millors.
Amb 38 anys i després d'una sortida poc amistosa del conjunt blanc, Di Stéfano encara conservava intacta bona part del seu prestigi internacional. Tot i que la seva etapa com a jugador blanc-i-blau va coincidir amb el tram final de la seva carrera, la Saeta Rubia va deixar moments inesborrables per a l'espanyolisme. Va disputar 45 partits oficials i va marcar 13 gols, liderant l'equip dins i fora del terreny de joc. El seu últim gran servei al Club va arribar a la Copa de Fires de 1966. Davant l'Sporting de Lisboa, l'Espanyol semblava eliminat després d'encaixar un 0-3 a Sarrià, però l'argentí va liderar una remuntada històrica que acabaria convertint-se en una de les nits europees més recordades de la història de l'entitat.
Al final d'aquella temporada, Alfredo Di Stéfano va penjar les botes i va cedir el testimoni a una nova generació de futbolistes que marcaria una època a l'Espanyol. El naixement dels Cinc Delfins (Amas, Re, Marcial, Rodilla i José María) obria un nou capítol en la història del Club.
Casualitats del destí, el mateix dia que l'Espanyol continuava escrivint la seva llegenda a Amèrica naixia, a pocs quilòmetres d'allà, l'home que dècades més tard vestiria la samarreta blanc-i-blava per oferir a l'espanyolisme els últims esclats d'una de les carreres més extraordinàries que ha conegut el futbol mundial.