Tornar
Diari per Amèrica (1926-2026)
Capítol 8. L'Espanyol desafia els reis del futbol
18 i 19 de juliol de 1926 - Montevideo, Uruguai
Si Buenos Aires havia suposat el primer gran examen de la gira, Montevideo representava el desafiament definitiu. Dos anys abans, l'Uruguai s'havia proclamat campió olímpic a París i ningú discutia que el futbol uruguaià era la gran referència mundial. Nacional i Peñarol dominaven el continent i enfrontar-s'hi era, per a qualsevol equip europeu, un repte gairebé impossible.
La premsa local tampoc amagava els seus dubtes. Per a molts, els bons resultats obtinguts per l'Espanyol a l'Argentina no eren suficients per mesurar el veritable nivell del futbol espanyol. Com assenyalava El País, «per fi avui se'ns dona l'oportunitat d'aquilatar els valors del football d'Espanya».
El primer rival seria el Club Nacional de Football, vigent campió uruguaià i base de la selecció olímpica. Sis dels seus futbolistes havien conquerit l'or a París tot just dos anys abans. Mai abans, en els seus gairebé vint-i-sis anys d'història, el RCD Espanyol havia afrontat un compromís d'una magnitud semblant.
Paco Bru va alinear Ricardo Zamora; Urquizu, Quesada; Trabal, Esparza, Caicedo; Vantolrà, Oramas, Mauri, Padrón i Yurrita. Des de l'inici, els blanc-i-blaus van sorprendre per la seva personalitat. Lluny de tancar-se al darrere, van dominar el joc durant molts minuts i van obligar el Nacional a emprar-se a fons. Al minut 20, una magnífica combinació entre Trabal, Padrón i Mauri va acabar amb Mariano Yurrita superant Andrés Mazali. Saltava la sorpresa al Parque Central.
Quedava molt partit. El Nacional va reaccionar amb orgull, però aleshores va aparèixer el Diví. Zamora va tornar a demostrar per què era considerat un dels millors porters del món, sostenint l'avantatge amb diverses intervencions decisives. El marcador ja no es mouria.
La repercussió va ser immediata. El capità del Nacional, José Zibecchi, va reconèixer sense embuts que «vam perdre bé». Fins i tot la premsa uruguaiana, tan escèptica fins aleshores, admetia que l'Espanyol havia «reivindicat el football espanyol molt més àmpliament del que crèiem». En només noranta minuts, el conjunt de Paco Bru havia conquerit el respecte de tot un país.
Montevideo convertiria el següent partit en una qüestió d'orgull nacional. Si el Nacional havia caigut, el Club Atlético Peñarol havia de defensar el prestigi del futbol uruguaià. L'expectació va assolir cotes desconegudes i el club blanc-i-blau va decidir fins i tot donar una copa de plata per al vencedor, contribuint a engrandir encara més un partit que ja es vivia com un autèntic esdeveniment.
Paco Bru va apostar pel mateix onze. Al davant, l'esperava un altre mite: José Piendibene, gran figura aurinegra i llegenda viva del futbol uruguaià. El partit va ser molt més físic i equilibrat. Durant molts minuts, l'Espanyol va resistir les escomeses locals, amb Zamora multiplicant-se una vegada més sota els pals.
Tanmateix, quan faltava un quart d'hora per al final, va arribar l'acció decisiva. Piendibene va culminar una brillant jugada individual per superar per primera vegada el porter blanc-i-blau i donar la victòria al Peñarol. L'esclat d'alegria va ser tan espectacular que molts cronistes el recordarien durant dècades com un dels gols més celebrats de la història del futbol uruguaià.
L'Espanyol va abandonar Montevideo amb una victòria i una derrota. Tanmateix, el balanç anava molt més enllà dels resultats. Havia derrotat el campió olímpic, havia obligat el Peñarol a disputar un dels partits més exigents de la temporada i, sobretot, havia aconseguit que la premsa uruguaiana reconegués definitivament el creixement del futbol espanyol.
Quan l'expedició va reprendre el camí cap a l'Argentina, ja ningú veia l'Espanyol com un simple equip europeu de gira. S'havia convertit en un dels grans protagonistes futbolístics de l'estiu de 1926.