Diari per Amèrica (1926-2026)
Capítol 5. Nou assalt a Buenos Aires
4 de juliol de 1926 - Buenos Aires, Argentina
Després de la victòria en el debut, el RCD Espanyol ja no era un desconegut a Buenos Aires. Durant els dies posteriors al triomf davant el combinat de la Zona Nord, l'expectació creixia exponencialment: l'expedició rebia nombrosos homenatges per part de la colònia espanyola i de les autoritats del futbol argentí, i el Royal Hotel, on s'allotjava l'expedició, es convertia en l'epicentre on molts aficionats desitjaven conèixer aquells nous ídols arribats des de Barcelona.
El segon examen arribaria el 4 de juliol davant una selecció de la Zona Sud de Buenos Aires. L'escenari també canviava. El partit es disputaria a l'imponent Estadi Bransen y Del Crucero, propietat de Boca Juniors, amb una capacitat per a uns 25.000 espectadors. Per a aquest partit, l'expectació va ser tan gran que, segons el diari El Gráfico, “nombrosos espectadors van ocupar fins i tot l'interior del terreny de joc abans de l'inici del partit, envoltant els jugadors mentre saltaven a la gespa”.
Paco Bru va introduir dues modificacions respecte a l'onze del debut. El madridista Félix Quesada va substituir el lesionat Ricardo Saprissa a la defensa, mentre Rafael Oramas va ocupar el lloc d'Olariaga a la davantera. Així, l'alineació estaria formada per Zamora; Urquizu, Quesada; Trabal, Esparza, Caicedo; Mauri, Cubells, Oramas, Padrón i Yurrita.
L'inici no podia ser més complicat per als blanc-i-blaus. Tot just transcorreguts cinc minuts, un penal comès per Urquizu va permetre a Felipe Cherro avançar el combinat argentí. Tanmateix, els espanyolistes van reaccionar amb personalitat. Padrón va començar a dominar la banda esquerra i les ocasions van començar a succeir-se sobre la porteria defensada per Arzeni. El premi va arribar a la meitat de la primera part. Després del llançament d'un córner executat per Mauri, Eduardo Cubells va aprofitar un refús per establir l'empat amb un xut ras que retornava la igualtat al marcador. Era el minut 25.
La reacció argentina va ser immediata. Entre les seves files destacava un jove Guillermo Stábile, que quatre anys més tard es convertiria en el màxim golejador del primer Campionat del Món, disputat a l'Uruguai. Les seves incursions van obligar Zamora a multiplicar-se sota els pals i a demostrar, una vegada més, per què era considerat el millor porter del món.
La represa va portar un partit més tàctic, de lluita intensa al centre del camp i amb poques ocasions de gol. A falta de cinc minuts, Stábile va arribar a batre Zamora, però el col·legiat va anul·lar el gol per fora de joc. L'empat ja no es mouria.
L'1-1 confirmava que la victòria del debut no havia estat cap casualitat. La premsa argentina es rendia a homes com Padrón, Yurrita o Esparza. Tanmateix, el reconeixement continuava sent parcial. Molts analistes seguien sostenint que les seleccions de la Zona Nord i de la Zona Sud no representaven el veritable potencial del futbol argentí. Les crítiques van provocar una reacció de l'Asociación Argentina de Foot-ball, que va decidir organitzar un tercer i definitiu examen.
El 9 de juliol, coincidint amb la festivitat de la independència argentina, l'Espanyol s'enfrontaria a una selecció de Buenos Aires formada per alguns dels millors futbolistes del país. La prova definitiva estava servida.
Galeria