Tornar
Diari per Amèrica (1926-2026)
Capítol 2. La vida a bord del Principessa Mafalda
10 de juny de 1926 - Oceà Atlàntic
Ha passat tot just una setmana des que el RCD Espanyol va deixar enrere el port de Barcelona, però l’expedició ja viu immersa en una realitat completament diferent. El vast oceà Atlàntic s’estén fins on arriba la vista i el Principessa Mafalda s’ha convertit en la llar provisional d’una plantilla que afronta una llarguíssima travessia de més de 5.500 milles nàutiques (aproximadament uns 10.000 quilòmetres).
El transatlàntic italià, conegut com el Titanic italià, era considerat un dels grans vaixells de passatgers de la seva època i cobria habitualment la ruta entre Gènova i Buenos Aires. Amb més de nou mil tones de desplaçament i unes instal·lacions que el convertien en un autèntic hotel flotant, hi viatjaven emigrants, comerciants i famílies senceres. Entre ells hi figurava un jove Vittorio De Sica, futur referent del cinema italià i director de clàssics com 'Ladrón de bicicletas' o 'Umberto D'.
Per als futbolistes espanyolistes, la travessia suposava tot un repte, ja que durant més de dues setmanes havien de mantenir la forma física lluny dels terrenys de joc. A Sud-amèrica els esperaven alguns dels millors equips del món, especialment a l’Argentina i l’Uruguai, on el futbol vivia una autèntica edat d’or.
L’entrenador blanc-i-blau, Paco Bru, era conscient de la importància d’arribar a Sud-amèrica en òptimes condicions, i va adaptar els entrenaments a les limitacions del vaixell, mentre els jugadors aprofitaven qualsevol espai disponible per mantenir-se actius davant la mirada curiosa dels passatgers.
Tanmateix, la rutina esportiva aviat es va veure complementada per un altre element que acabaria marcant el viatge: l’extraordinari bon ambient que es va generar dins de l’expedició. Els principals responsables van ser Ramon Trabal i Patricio Caicedo. Tots dos es van convertir en els grans animadors del grup, i sempre hi havia algun company que acabava sent víctima d’alguna ocurrència improvisada. Aquella alegria permanent va ajudar a reforçar la convivència durant els llargs dies de navegació.
El grup estava format per jugadors de perfils molt diferents. Alguns eren estudiants universitaris; altres, empleats de banca, comerç o administració. Ricardo Saprissa era enginyer topògraf; Mariano Yurrita estudiava Medicina; Eduardo Cubells cursava Dret; d’altres compaginaven el futbol amb les seves professions habituals.
Mentrestant, la fama de Ricardo Zamora començava a fer-se evident fins i tot abans d’arribar a Amèrica. La seva reputació havia travessat l’Atlàntic molt abans que ell. La premsa sud-americana esperava amb interès l’arribada de l’Espanyol, tot i que bona part dels analistes considerava que l’expedició tindria dificultats per competir contra els grans equips argentins i uruguaians, considerats aleshores la màxima referència del futbol mundial. Per a molts, el veritable atractiu de la gira era la presència del Diví.
Les rialles de Trabal i Caicedo, les converses a coberta i els entrenaments improvisats formaven part de la rutina d’aquells dies. Però el viatge estava a punt d’entrar en una nova dimensió. En només uns dies, el port de Buenos Aires apareixeria a l’horitzó. Amèrica estava a punt de conèixer el RCD Espanyol.