Tornar

Sarrià, escenari del primer gol fantasma

En un partit entre el RCD Espanyol i el CE Europa disputat a Sarrià l’any 1928, es va produir el primer "gol fantasma" del futbol espanyol quan un xut de Manuel Cros va ser inicialment validat tot i els dubtes sobre si realment havia entrat, ja que la xarxa estava trencada. Després d’una forta protesta liderada per Zamora, l’àrbitre va anul·lar el gol. Anys més tard, arran d’un cas similar, el mateix Cros va confessar públicament que aquell gol mai no havia estat vàlid, desvetllant així un dels episodis més polèmics del futbol català de l’època.

El RCD Espanyol i el CE Europa es van enfrontar a Sarrià el diumenge 7 d’octubre de 1928. Era només la segona jornada del Campionat de Catalunya 1928-29, que acabava de començar. Molt competit, el partit entre dos “galls” del futbol català va acabar sense gols (0-0), tota un rara avis en temps de futbol ofensiu i exuberant. La manca d’encert de cara a porta, però, no impediria que el partit passés als llibres d’història.

Tot just superada la mitja hora (minut 31), una passada llarga va agafar desprevinguda la rereguarda local i va deixar Cros, davanter europeista, sol davant Saprissa, darrer defensa blanc-i-blau. Davanter centre nat i referència golejadora del conjunt gracienc, Cros no era precisament un virtuós tècnic, però la seva embranzida era la d’un búfal. Amb aquesta mateixa força va superar el back salvadorenc i es va plantar davant el seu últim obstacle: Zamora.

Confiat en excés, el porter va trigar a reaccionar. Quan ho va fer, no va poder evitar que Cros el batés amb un bon xut de dreta. L’Europa s’avançava (0-1) i Cruella, àrbitre del matx, va validar clarament el gol, indicant el cercle central. Visiblement indignat i conscient del seu error, Zamora va recollir la pilota de dins la porteria i la va llençar amb ràbia per tal que es reprengués el joc, però aquell servei de centre mai no es va efectuar. Per què?

El gol de Cros va arribar al gol sud, just al costat del Xalet, i entre els espectadors que ocupaven la seva terrassa, darrere mateix de la porteria, va sorgir un crit de protesta que va alertar el porter. Sorprès per aquella reacció espontània, Zamora es va interessar pel motiu, i no era altre que l’estat de la xarxa: estava foradada en un dels laterals. Estava trencada ja des de l’inici del partit? O va ser el xut de Cros el que va provocar el desperfecte?

La validesa del gol va començar a qüestionar-se i el porter va advertir Cruella de la situació. Davant la porteria, amb els futbolistes voltant per la zona, l’àrbitre va consultar amb Just, el seu jutge de gol, en una atmosfera de creixent tensió. El seu angle de visió no era el millor, ja que cobria el pal oposat per on havia entrat, o no, la pilota. Però Just no va dubtar i va reafirmar la legalitat del gol. Va ser l’inici del caos.

Amb Zamora al capdavant, i amb una vehemència poc habitual, diversos jugadors de l’Espanyol es van encarar amb el jutge de gol, a qui van sacsejar de mala manera, causant-li diverses esgarrapades i evidents desperfectes a la seva jaqueta reglamentària. L’espectacle lamentable va encendre el públic més proper a la zona, i algun exaltat va saltar al terreny de joc per afegir-se a la batussa. Les forces d’ordre públic no van trigar a intervenir. Va haver-hi cops, corredisses i més d’una detenció. Deu minuts de descontrol total que van convertir el gol sud de Sarrià en un autèntic pandemonium.

Superat pels esdeveniments, i un cop restablerta la calma, Cruella va rectificar la seva decisió i va invalidar el gol, ignorant l’opinió del seu jutge de gol. Aquest va ser el veredicte final. Tot plegat, davant la incredulitat de l’Europa, que veia com el seu rival continuava al complet sobre la gespa, malgrat l’actitud reprovable de molts dels seus jugadors.

Als ulls de l’aficionat, Zamora va emergir com a vencedor del rebombori. Jugador amb un carisma immens i capaç d’influir en les voluntats, va veure en la xarxa trencada l’argument ideal per condicionar Cruella. Un cop creada la confusió i amb el públic exaltat, era d’esperar que l’àrbitre tingués problemes per defensar la validesa del gol. El que Zamora no esperava era l’actitud ferma del pobre Just. No entrava en els seus càlculs. D’aquí la seva ira intimidatòria, i la dels seus companys.

Sarrià va ser escenari d’un fet insòlit: el primer gol fantasma del futbol espanyol. O si més no, el més mediàtic fins aquell moment. “El cas Cros”, com es va acabar coneixent aquell episodi controvertit, va aixecar una gran polseguera i durant un temps els anomenats jutges de gol van deixar d’exercir com a tals.

La gravetat del que va passar va obligar el Comitè de Competició de la Federació Catalana a prendre mesures, i va dictar una sanció de tres setmanes a Zamora i als germans Tena, tots ells jugadors blanc-i-blaus. Posteriorment, el càstig es reduiria a una sola setmana.

Tot i no validar-se, sempre va quedar el dubte de si el xut de Cros havia creuat la línia de gol. La incògnita trigaria més de cinc anys a resoldre’s, i va ser el mateix protagonista qui va aclarir aquell episodi tan controvertit. Per tal que això fos possible, hi va haver d’intercedir un altre gol fantasma: el que es va produir al vell Chamartín en un partit entre el Real Madrid i l’Espanyol disputat el 31 de desembre de 1933.

El partit va finalitzar amb victòria blanca (3-2), però envoltat d’una gran polèmica. Amb 2-1 al marcador, i ja en la recta final de la primera part, un xut llunyà de “Tin” Bosch va superar clarament l’estirada de Cayol. El xut —fort, creuat i en trajectòria ascendent— va superar el porter canari, però sorprenentment la pilota no va quedar dins la porteria, sinó a les mans del públic de la grada posterior. Què havia passat?

Els blanc-i-blaus van celebrar amb eufòria el gol que suposava l’empat a dos, afirmant que el fort xut havia trencat la xarxa i, per la seva trajectòria diagonal, havia anat a parar a la grada. Òbviament, els merengues no pensaven igual, i davant la porteria de Cayol es va muntar un bon enrenou, amb algun espectador alterat, la força pública posant ordre i el jutge de gol inhibint-se de la jugada. Davant aquest panorama, Del Campo Echevarría, àrbitre del partit, va dir que no. Que ningú no podia assegurar l’autenticitat del gol. Escena idèntica a la d’aquell llunyà octubre de 1928 a Sarrià.

Aquesta nova polèmica va ocupar diverses columnes tant a la premsa madrilenya com a la catalana. Aquesta darrera, concretament, evocant el citat partit entre Espanyol i Europa. L’ocasió mereixia, com a mínim, una entrevista a Manuel Cros o al mateix Ricardo Zamora, principals protagonistes d’aquella jugada, i Mundo Deportivo va recollir el guant i va parlar amb el primer.

L’entrevista, signada per Phil de Escòcia (pseudònim del conegut periodista Joan Fina), va ser publicada per l’edició barcelonina del 6 de gener de 1934. Cros, que curiosament militava a l’Espanyol aquella temporada 1933-34, s’expressava així quan se li preguntava sobre aquell polèmic gol de Sarrià anys enrere, quan defensava la samarreta de l’Europa:

—El gol de Sarrià no va ser gol. Ja t’ho vaig dir, i t’ho repeteixo. Mai no he dit una altra cosa quan se m’ha preguntat.
—Aleshores, com va anar tot aquell embolic?
—Tu ho vas veure. Ells van muntar l’embolic i ells el van resoldre. La meva actuació en aquell moment es va limitar a xutar... i a delatar-me. Quan vaig veure que la pilota no passava entre els laterals i el travesser, em vaig portar les mans al cap per estirar-me els cabells... aquell “pentinat Cros”, sistema raspall, que llavors era moda.

—Exacte —segueix Cros, allisant-se la magnífica ratlla que ara llueix—, i com dic, em vaig delatar. Saprissa, que és intel·ligent i esportista, va venir a mi i em va dir: ‘‘Tu, que ets un esportista i un cavaller, no negaràs que això no ha estat gol’’. I jo em vaig limitar a dir-li que en aquells moments no em convenia intervenir; que si no se’m preguntava no podia dir res, i que si qui m’ho preguntava era algú amb atribucions, diria, com sempre, la veritat. Em vaig apartar de l’enrenou, dels estirabots a les americanes amb rivets, dels tricornis i d’aquell guàrdia civil amb la gorra vermella que va ser el primer a fer notar l’error de l’àrbitre, de la majoria del públic i de gairebé tots vosaltres.

Diuen que un clau treu un altre clau, i cinc anys després, arran d’un altre gol fantasma, Cros aclaria públicament el que va passar aquell 7 d’octubre de 1928 sobre la gespa de Sarrià.

Durant la dècada dels anys vint, l’Europa va emergir com una alternativa al domini que exercien pericos i culers al Campionat de Catalunya. Manuel Cros, el seu davanter centre, era la referència ofensiva d’aquell equip formidable, però també acabaria vestint la samarreta blanc-i-blava de l’Espanyol anys després, en dues etapes diferents.

Les declaracions de Cros a Mundo Deportivo van coincidir amb la seva estada al club en la primera d’aquestes etapes (temporada 1933-34). Ja en el tram final de la seva carrera, Cros va ser un jugador complementari, amb escassa presència als plans de l’entrenador Ramón Trabal, que només el va alinear en un parell de partits oficials abans de ser traspassat al CE Sabadell de Segona Divisió a inicis de febrer de 1934.

 

Oriol Pagès Rosique

Grup de Recerca Històrica de la Fundació