Tornar

Raducioiu, 30 anys després

El mític davanter romanès reconeix que "estic orgullós de formar part d’aquest club i el tindré sempre al meu cor"

No para de somriure i fa les mateixes ganyotes de sorpresa del nen ros que va ser a cada pas, cada salutació, cada benvinguda. L’emoció l’envaeix i no amaga un expressiu ‘mamma mia’ quan descobreix els racons interiors d’un RCDE Stadium que no havia visitat fins ara. Confessa el seu deute de gratitud amb l’Espanyol -“sóc culpable de no haver vingut abans”- i promet que, a partir de la propera temporada, apareixerà per l’estadi amb més assiduïtat. És Florin Raducioiu, ídol blanc-i-blau, davanter elegant i precís, un futbolista amb un talent innat i un caràcter, als vint-i-pocs, difícil de dominar. Possiblement això el va portar, des que va debutar a la primera divisió de Romania amb només 15 anys, a provar sort a les cinc grans lligues europees. Han passat 30 anys des que va vestir la samarreta de l’Espanyol al mític Sarrià. 30 anys en què ha seguit a distància els pericos. Avui, ara que és un reconegut comentarista de la televisió del seu país, argumenta que no es penedeix del seu pas per l’Espanyol, un club al qual dedicaria un capítol “ple d’anècdotes i grans records” en el llibre que, potser, algun dia escrigui.

Explica, totalment relaxat, que quan tenia 12 anys va veure els partits del Mundial 82 per televisió i va somiar ser Paolo Rossi i marcar gols en un campionat del món. El destí li tenia reservada una doble sorpresa: va ser un dels davanters més destacats del Mundial 94, en què va brillar especialment, i va fitxar per l’Espanyol poques setmanes després, fet que li va donar l’oportunitat de marcar a Sarrià, l’estadi que havia mitificat de petit. Dues fantasies complertes en pocs dies.

Manté, en la seva memòria, aquell vell estadi, aquell futbol dels anys 90, d’altres generacions, però “aquí estem en un estadi de Champions League. Estic molt feliç. És una muntanya russa d’emocions que no puc explicar amb gaire coherència”, diu tot recorrent els passadissos de l’RCDE Stadium.

Es reconeix en alguna fotografia antiga i no pot evitar subratllar que “estic orgullós de formar part d’aquest club. Va ser un fitxatge molt mediàtic i per a mi, l’oportunitat de viure en una ciutat fantàstica i de conèixer què significa la cultura catalana. El tindré sempre a la meva ànima, al meu cor”.

Explica, amb un cert remordiment, que “hauria d’haver fet més per l’Espanyol, però vaig tenir problemes físics. L’Espanyol buscava una figura que el representés i van pensar en mi. Vaig coincidir amb Camacho i recordo molt la seva manera d’entrenar. Hi havia molt bons jugadors… Pochettino, Brnovic, Lardín. Em quedo amb tots aquells grans records. Era un futbol d’una altra època, però em sembla que va ser ahir. Recordo entrenar a La Chatarra... Ara estem al 2025, però va ser un estadi mític. Sempre m’ha recordat a la meva infància i als partits del Mundial. Recordo també el meu primer gol com a local, contra l’Oviedo, en un partit que vam guanyar 4-2 i el doblet que li vaig fer al Barcelona”.

Evoca, com un dels seus millors partits, un enfrontament contra l’At. de Madrid “en què vaig marcar dos gols. Un va ser el més còmic que he marcat a la meva carrera. Va ser un bon partit, igual que d’altres que vaig fer contra el Barcelona”.

Tanmateix, de la seva memòria vol esborrar “un partit en què un defensa em va empènyer, vaig caure malament i em vaig lesionar el colze. No recordo el rival, però allà van començar els meus problemes. Va ser horrorós. Mai havia tingut tant de dolor en tota la meva vida”.

D’aquí unes setmanes tornarà a Barcelona. L’espera una gravació per a la televisió on treballa actualment. No ho diu, però la brillantor dels seus ulls el delata: està ansiós per tornar-hi. No haurà d’esperar 30 anys més.