Tornar
Quatre dècades d'idil·li
Lauridsen recorda que la seva arribada a l'Espanyol “va ser un amor a primera vista” que encara perdura “perquè una gran part del meu cor segueix aquí”
De totes les imatges i records que té de la seva etapa al RCD Espanyol i al vell Sarrià, una li continua emocionant especialment 36 anys després. John Lauridsen tornava per primera vegada a l'estadi blanc-i-blau enfundat en la samarreta del Màlaga, l'equip en el qual va acabar la seva etapa a la Lliga espanyola. Aquell dia, recorda, Diego Orejuela “va venir a buscar-me a la sortida al camp i em va col·locar dins de l'onze inicial de l'Espanyol. Va ser enorme”, diu alhora que recorda amb orgull el reconeixement de la gent. “Aquell partit el vaig jugar molt malament”, confessa amb emoció en veure aquella fotografia en blanc i negre amb un Espanyol amb dotze jugadors, un d'ells, titular en les files de l'equip visitant. Pur romanticisme, pura passió. Així és John Lauridsen.
Encara li acompanya el seu habitual i murri somriure, però li ha desaparegut el seu etern bigoti i el seu cabell és molt més curt i molt menys ros que aquella cabellera daurada que el feia inconfusible. Tres dècades després de deixar el futbol, John Lauridsen continua tornant a Barcelona, “menys del que m'agradaria”, però sempre busca un moment per a visitar els vells amics o per a acostar-se a l’Espanyol.
Des del primer dia va dir que la seva arribada al conjunt blanc-i-blau va ser un idi.li sobtat, “un amor a primera vista”. Han passat els anys, allunyat totalment del món del futbol i a punt de jubilar-se, “ja no treballo els divendres”, confessa amb la picardia d'un nen que explica una entremaliadura. Avui recorda que, quan es va retirar del futbol ho va fer de manera permanent “perquè necessitava provar una altra vida, un repte nou” que el va portar a una empresa de logística i transports entre Dinamarca i Espanya.
Si parlem de futbol i de la seva etapa blanc-i-blava assegura que “una gran part del meu cor segueix aquí, perquè aquí vaig gaudir dels millors anys de la meva vida”. Insisteix que no se sent lluny d'aquests carrers ni d'aquests paisatges, malgrat els anys transcorreguts i “els 2.000 quilòmetres de distància amb Dinamarca” i subratlla “aquest amor que encara noto amb els aficionats de l'Espanyol cada vegada que ens trobem pel carrer. Crec que això s'ha augmentat amb els anys i recorden els bons moments que vam viure”.
Reconeix que manté un bon aspecte perquè sempre li va agradar l'esport i perquè de tant en tant encara busca un moment per a jugar una estona. “Voldria fer-ho més, però cada vegada jugo menys. La felicitat amb la pilota, encara que sigui en una ‘pachanga’, és el que de veritat importa”.
Aquell Espanyol històric de la dècada dels 80 segueix en la memòria de tots els que el van conèixer. Recorden les seves gestes, els seus èxits, aquella felicitat impagable d'un equip que, finalment, va enamorar Europa i que “va deixar un dolor immens entre l'afició i els jugadors” per una maleïda tanda de penals, com continua evocant el propi Lauridsen.
De tots aquells anys, de tota aquella història escrita i viscuda en primera persona rescata la màgia del mític Sarrià. Per exemple, l'any 83, quan l'Espanyol perdia 0-2 contra el València des de l'inici de la segona part, “però l'afició es va bolcar amb l'equip i vam acabar 5-2”. Cinc gols en els últims 30 minuts del partit per a demostrar el coratge i l'ambició que va fer gran a una generació de futbolistes. Quatre dècades d'idil·li després, Lauridsen ho continua recordant i emocionant-nos amb el seu relat.