Tornar
Diari per Amèrica (1926-2026)
Capítol 12. Destinació final per a una epopeia inoblidable
Capítol 12. Destinació final per a una epopeia inoblidable
19-24 de setembre de 1926 – L’Havana, Cuba
L’Espanyol afrontava la seva última escala americana. El 6 de setembre havia partit rumb a l’Havana i, després de creuar el Canal de Panamà i navegar durant diversos dies pel Carib, el vaixell va arribar a la capital cubana el dia 18.
L’arribada es va convertir immediatament en tot un esdeveniment. Milers d’aficionats van acudir al moll de Santa Clara per rebre els futbolistes i, sobretot, per contemplar de prop Ricardo Zamora, consagrat com la gran estrella de la gira.
La colònia espanyola havia preparat nombrosos homenatges. Al Casino Español, el seu president, Ramón Armada, va dedicar un brindis al porter: «Divino Zamora: […] porque vuestro equipo sea pronto el Campeón de España». Les seves paraules resultarien profètiques. Menys de tres anys després, l’Espanyol conquistaria la Copa d’Espanya després de derrotar el Real Madrid per 2-1 a València, en la coneguda com la Final de l’Aigua.
El 19 de setembre, sota una intensa pluja i davant d’un Almendares Park ple de gom a gom, els blanc-i-blaus es van imposar a l’Iberia per 0-4, amb dos gols d’Oramas i dos de Vantolrà.
Quatre dies després arribaria l’últim partit de la gira. El rival seria la selecció de Cuba, davant d’un estadi novament ple. L’últim onze de la gira el formarien Zamora; Saprissa, Portas; Trabal, Esparza, Caicedo; Padrón, Oramas, Vantolrà, Olariaga i Yurrita. Torres va avançar els locals de penal, però Vantolrà va empatar abans que Avelino tornés a posar Cuba per davant. Padrón va tornar a igualar i Torres va signar el 3-2. Quan semblava que l’aventura acabaria amb una derrota, Vantolrà va tornar a aparèixer per empatar i Oramas, de cap, va culminar la remuntada: 3-4. El Mundo va tornar a rendir-se davant Zamora, a qui va definir com «el mejor portero que haya visto».
Aquell mateix 24 de setembre, l’expedició va abandonar l’Havana a bord de l’Alfonso XIII. El 6 d’octubre va arribar a Bilbao i, des d’allà, va emprendre l’últim trajecte cap a Barcelona. La recepció va ser multitudinària. Mundo Deportivo la va qualificar com digna de «una de las más bellas gestas de que pueda enorgullecerse el futbol español». Fins i tot Josep Samitier, capità del FC Barcelona, va lliurar a Zamora un obsequi en nom del club blaugrana.
Durant quatre mesos, els expedicionaris havien portat el nom del Club per l’Argentina, l’Uruguai, Xile, el Perú i Cuba, enfrontant-se a alguns dels millors equips i seleccions del continent i guanyant-se el reconeixement de la premsa i dels aficionats.
La gira també va tenir una importància decisiva per a la mateixa institució. Les prop de 250.000 pessetes obtingudes van permetre alleujar bona part del deute contret durant la construcció de Sarrià. I, en el terreny esportiu, les victòries davant equips com la selecció de Buenos Aires i el Nacional de Montevideo van demostrar que els blanc-i-blaus podien competir de tu a tu amb les grans potències futbolístiques americanes.
El seu impacte va transcendir les fronteres. L’expedició va obrir una ruta que altres equips espanyols recorrerien després i va situar el Club en el mapa internacional, convertint el 1926 en un dels grans capítols de la seva història.
Avui, 100 anys després, aquells quatre mesos de 1926 continuen formant part de la memòria del Club: el viatge d’una generació de futbolistes que va voler anar més lluny i que va acabar ampliant per sempre les fronteres de l’Espanyol.