Tornar

0-2: Massa càstig

Un Espanyol ferm planta cara i signa les millors ocasions, però acaba derrotat amb dos gols en els últims minuts

Era el derbi de la il·lusió i dels al·licients en aquest estrenat 2026. Era el derbi en què, per fi, els dos equips arribaven més a prop a la classificació després d’anys i després d’espectaculars ratxes de victòries consecutives en les darreres setmanes. Era el derbi de l’orgull ‘perico’, per damunt de tot, i del «a veure si…» en el conjunt blaugrana. Era un derbi com els d’abans, segons expliquen sempre els veterans d’edat i localitat: un partit amb caliu i passió en una grada plena, entregada i decidida a buscar d’una vegada, a la Lliga, la primera victòria local davant l’històric rival ciutadà. Era el derbi dels mil matisos i de les 36.283 històries, una per cada ‘perico’ que va ocupar el seu seient amb l’ànim de veure un Espanyol ressuscitat en aquesta temporada tan il·lusionant. I era, també, el derbi del retorn de Joan García a la que va ser casa seva, en un d’aquells dies que segur que ell tenia marcat al calendari i que havia preparat mentalment per afrontar-lo amb seguretat.

Tot això va ser aquest derbi i encara moltes coses més. Com, per exemple, que, malgrat la derrota, tant l’equip com la grada van acabar sentint-se orgullosos de l’esforç col·lectiu i de la il·lusió que es va mantenir intacta durant 85 minuts.

En qualsevol cas, tots dos equips es van mostrar fidels a la seva identitat. Combatiu i lluitador l’Espanyol, i fiable el conjunt visitant. Els blanc-i-blaus, tal com havia anunciat Manolo González, es van esforçar a tancar espais a la seva àrea i a donar-ho tot en atac, buidant-se en cada cursa, en cada aproximació a la porteria blaugrana.

Va sortir més decidit l’Espanyol i, a poc a poc, es va anar acostant a la porteria visitant, obligant tota la defensa a multiplicar-se per frenar les escomeses locals. Al davant,Dmitrović feia valer la seva experiència per aturar el poc que li arribava.

Les dues grans ocasions de la primera meitat van tenir Roberto i Pere Milla com a rematadors, i van tornar a posar a prova el talent del seu excompany. En la primera, el porter va aguantar fins al final per aturar el mà a mà amb l’andalús, i en la segona va mostrar els seus reflexos traient una mà increïble a una rematada del de Lleida que s’escolava a prop del travesser.

El 0-0 del descans evidenciava la bona feina local. Amb 45 minuts per davant, encara hi havia esperances de tenir més encert en els metres finals. Com repeteix Manolo González, els partits es decideixen a les dues àrees, així que calia continuar insistint. Després de la primera intervenció clara de Dmitrović, van arribar les següents oportunitats blanc-i-blaves, però totes van acabar desbaratades per Joan García. Roberto va trobar en el seu excompany un mur i, quan el va poder superar amb una pilota per dalt, Koundé va salvar la rematada gairebé sobre la línia de gol.

L’Espanyol estava bé tal com que passaven els minuts, però, a poc a poc, el treball li va arribar a Dmitrović que, tot intuïció, va impedir una rematada a boca de canó d’Eric García a menys d’un metre del seu cos en una pilota morta dins l’àrea petita.

Quan el partit agonitzava, Olmo la va col·locar a l’escaire i va glaçar l’ànim blanc-i-blau. Va ser un cop dur. I encara va arribar un altre més, quan l’equip, totalment ferit anímicament, no va poder evitar una contra que va culminar Lewandowski. El 0-2 final va ser massa càstig, només alleujat per l’ànim de la grada, que va acomiadar un equip esgotat al crit d’«orgullosos de ser pericos».